CASUALITAT

Dimarts trezte. S’havia despertat com cada dia quan el despertador va marcar les 6 i mitja. Prendre el desdijuni, rentar-se les dents, la cara, fer-se el monyo, malbaratar uns quants minuts davant l’armari obert decidint quina roba es posava… La mateixa rutina de cada matí la va absorvir aquell dimarts. En obrir la porta del carrer un vent fred i juganer la va envoltar de cap a peus; es va estremir i emprengué el camí a l’oficina.

El paraigües en una mà i la cartera en l’altra. Va mirar al seu voltant i va somriure irònicament. Una ciutat de dies nubolats i de tardors plujoses; l’hora punta en la zona céntrica. Dos factors que contribuien a la poca originalitat a l'hora de vestir dels vianants.

La seua ment supersticiosa vagava entre idees infondades i prejudicis estúpids, que des de ben menuda l’havien feta sentir minúscula davant d’un gat negre o d’una escala oberta. Va tragar saliva i s’enganxà al ritme que corria per les arteries del centre econòmic i empresarial de la capital asturiana. Per inercia, per la mateixa inercia que espentava tot quant al seu voltant es movia, arribà a la porta de la oficina. Hagué de desplegar el paraigües en els vint últims metres del trajecte i entrà al seu lloc de treball de forma apresurada; saludà la secretaria i esperà l’asensor. En l’últim moment va descartar la idea, millor no exposar-se a riscos innecesaris avuí. Arribà al quart pis amb la llengua fora i es va sentir estúpida quan s’assegué a la cadira. Va recordar les llargues hores tombada al divà de la psicóloga, i va reflexionar sobre la cantitat d’arguments que ella li va donar per intentar fer-li vore que la coincidencia d’un dia de la semana amb un dia del mes no era res més que això, una coincidencia. En aquell moment es va sentir segura de si mateixa i començà la feina que se li amuntegava a la taula des de feia uns quants dies.

No deuria haver apartat aquella idea de prudència i por de la seua ment…

Aquella vesprada, al acabar la jornada de treball,i ja molt més tranquila, es va dirigir al centre comercial. Es sentía segura, capaç.
La mala sort, l’atzar, la temeritat… La casualitat. Mai sapigué quina d’aquelles idees abstractes en les que tant havia pensat, i de les que volia desfer-se, fou la que llançà a un conductor borratxo i al seu cotxe sobre ella, trencant el primer i únic dia de la que pensà anava a ser la seua nova vida.