martes, 16 de noviembre de 2010

aigua

Burbujas nerviosas, tímidas, asustadizas. Arremolinadas en una recoveco absurdo de mi memoria.
Distantes e inseguras, al acecho.

Lo observaba de lejos, de paso. Deseaba escuchar la melodía que escapaba de su mp3, recorrer los nervios de su cuerpo e instalarme efímeramente en su cabeza.
La distancia le golpeaba los pensamientos, le dolía. Lo sé porque conocía todas las expresiones de su rostro, mejor que las del mio.
Me intuyó, o no, pero se giró repentinamente hacia mi; y me escondí, como siempre.
Quise correr, colgarme de su cuello, dejar que me besase, que me estrujase... abandonarme; perder.
Ocupaba la esquina del banco, parecía hacerme sitio, guardarme el lugar que bañaba el sol... Sé que quería sonreír, que se esforzaba.
El bicho corría de un lado a otro con el palo en la boca, ladrando a su atención, reclamándole. Y el que sí, que ya va, que ahora mismo.
Y yo allí, perdiendo.

Burbujas que explotaban.

lunes, 15 de noviembre de 2010

sap

Era fàcil tirar a còrrer, oblidar-se'n de tot el que havien viscut els seus ulls, desenpolsar-se de les pors i fer fort el cor...
Però era enrevesada, mai havia triat el camí fàcil.
Es calçà les espardenyes d'estar per casa i es quedà uns minuts sentada enfront del microones deixant anar el cap.
La llet va absorvir en un tres i no res les dos cullerades i mitja de cola-cao i ella engolí el got. Li cremava la llengua, la gola, l'estòmag. Li bollia el cor.
Es debatia entre el deure i el voler des de feia tants dies que havia acabat confonent ambdues coses. Sols trobava un grapat de dubtes que la mantenien desperta durant moltes hores.